L’última nit de Salvador Puig Antich. Per Ramon Barnils

Reportatge de la revista Arreu, número 19, de febrer de 1977.

 

Puig Antich, una vida per la vida

La nit del divendres 1 de març de 1974 era nit d’eufòria en els cercles progressistes i més inquiets de Barcelona: es presentava a la premsa i al públic en general la revista "Por Favor" que ja en néixer era com ara. La presentació es va fer amb sopar -fluix, per cert- en un dels salons de l’Oca de la plaça Calvo Sotelo. Hi assistiren el cos de redacció amb les seves fulgurants estrelles, joves polítics de l’oposició i d’altres personalitats relacionables. Hi van predominar l’optimisme, el humor i el compromís. Vuit hores després d’acabats el sopar i la presentació Salvador Puig Antich rebia garrot fins a la mort a deu minuts a peu l’Oca, en una dependència amb poca llum de la presó Model.

L’heroica tasca de la classificació

Salvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a "jeune anarchis catalan". Classificar-lo aquí va ser feina molt més llarga, i delicada, i potser encara no acabada: en unes declaracions aparegudes la revista «Interviu», a tres dirigents de la CNT se'ls pregunta si «podríeu assumir les funcions de GARI, OLLA, MIL, etc...» i contesten que «com a CNT, no. Fins i tot, diuen, se'ls pot discutir com a anarquistes». I un esperançador afegitó: "No obstant això, quan cauen com que no hi ha ningú darrera seu, la CNT n’assumeix la defensa".

L’Esquerra en funcions va menar una llarga llista de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior. D’aquest combat per deixar Salvador Puig Antich en simple antifeixista en saben alguna cosa els implicats en la redacció d’«Api», considerable publicació clandestina de veritat, en la qual treballaven des de periodistes independents fins a gent de carnet. Les forces d’ordre públic, per la seva banda, tampoc no acabaven de veure qui era Puig Antich, ni què era el seu grup, el MIL. Però aquests sense voler. Això es pot demostrar fàcilment: l’inspector Bocigas, el policia que va dirigir fins al final les operacions contra el MIL, no pertany, ni pertanyia a la Brigada Criminal. Els tenien classificats, fins molt tard, com a lladres de bancs.

Ajudat a ben morir

La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL. Només moderadament, és clar, ja que aquella actitud li donava la raó en els seus punts de vista: l’oposició tenia més d’establishment que no d’oposició, s’havien de buscar vies noves, s’havia de provar, experimentar, obrir camins més acostats a la gent. Per definició, l’establishment no permet desestabilitzacions. Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, pel desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó -havia estat detingut pel setembre de 1973-. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, però va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies.

Deu, cent, mil, deu mil.

Segons un membre del MIL, aquestes sigles volien dir "Moviment Ibèric Llibertari". Devia ser Ilibertari. Segons un altre, volien dir «Moviment Ibèric d’Alliberament». Devia ser tercermundista: un conegut del Che Guevara, Vietnam, etcètera. Segons un altre volien dir «Deu, cent, mil, deu mil...» Segons un altre, després d’una pila d’hores de parlar del grup i de la seva actuació, el MIL no va existir mai. En els primers temps, s’identificava amb la xifra 1000 travessada per un fusell. Els amics de les classificacions, els qui necessitaven col·locar etiquetes per poder moure i moure’s i tenen en aquesta llista una magnífica base per no prendre’s seriosament ni el MIL ni els seus components, Puig Antich inclòs, condemnat a mort. Per a tots els altres, aquesta llista deixa ben clar que els components del MIL es fotien del seu nom i de tots els noms, que no els interessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer. Cadascun a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes. Van editar llibres -Edicions de maig del 37- que li deien CIA, (<Conspiració Internacional Anarquista>) amb un sentit del humor característic aquells anys i que el MIL va reflectir sempre, va participar en vagues, com la Harry Walker de principis del 71; va fer bancs, molts bancs, amb un únic accident, un empleat ferit en un ull, que el mateix MIL va ser el segon en lamentar; tenien una biblioteca, freqüentaven els bars sobretot al Barri de la Catedral i de Santa Maria, i a la dreta de l’eixample. Salvador Puig Antich era molt afeccionat a la música: una vegada la policia va localitzar el pis on vivia, i el que més greu li va saber és que va quedar sense un parell de centenars de discs que hi tenia. Fent vida clandestina, escoltava els programes musicals i se’ls coneixia tots, i era un expert en lombois i discjoqueis.

Que li agradava al Salvador?

Sobretot, les dones. La qui ho diu n’és una, una de les que li havien agradat. El MIL es va preocupar de la vida quotidiana, de les vagues salvatges, d’internacionalitzar una vaga esclatada en una empresa multinacional de Navarra. La tensió que hi havia dintre del grup entre els seus elements -es pot dir que no n’hi havia dos amb les mateixes idees- en general es resolia sumant, i no restant. Al cap i a la fi, per formar-ne part no hi havia gaire més <<manaments>> que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda de la lluita de classes... A estones, ni aquests. Es preocupaven dels còmics, dels situacionistes, de Mondrian i el seu grup Der Stijl. O bé, com un d’ells, a l’hora de les discussions d’aquesta mena se n’anava a jeure i deia que l’avisessin a l’hora de parlar d’acció. Salvador Puig Antich estava temporades en mans de psiquiatres. Quan es va preparar la seva defensa per al Consell de Guerra que el va sentenciar a mort, hi havia partidaris de defensar-lo fent-lo passar per boig. Ell s’hi va negar, naturalment. Perquè aleshores, com avui, hi ha moltes possibilitats que els boigs són precisament els qui no els cal anar al psiquiatre. Admetre aquest tipus de defensa hauria estat col·laborar en la delirant confusió que anomenem normalitat.

Company Heinz. Què més?

Doncs tot queda per dir, sobre el MIL i Salvador Puig Antich, o bé no cal dir res. Es igual: ell, i el MIL, van viure un temps determinat, i van decidir de viure’l.  El MIL es va auto-dissoldre l’agost de 1973, un mes abans de la detenció da Salvador Puig Antich. A la revista CIA, un Bakunin de còmic ho explicava així: «Val més una autodissolució que no mil programes». El document “oficial” de l‘autodissolució porta aquest títol: «Autodissolució de l’organització político-militar dita MIL». I una postdata que fa:”...l’organització, la política, el militantisme, el moralisme, els màrtirs, les sigles, la nostra pròpia etiqueta han passat al món vell…”. A la mateixa hora si fa no fa d’aquell mati del dissabte, 2 de març de 1974, en que moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món va reclamar mai, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís. No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia que va ser indultat. Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva. Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li calien, ni en volia, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut. Ramon Barnils