Policía bueno, policía...

 

Fraude no inocente: el policía "atípico"

por Joan Bové Maeztu en '(carta) El País' - 4 de octubre de 2006

En la edición del domingo 2 de octubre aparecía un artículo a doble página de Marcos Ordóñez titulado ’El otro muerto’ referido al policía supuestamente asesinado por Salvador Puig Antich que él conoció y que nos describe como un policía "atípico" por su sensibilidad cultural y ser un amante del cine y en especial de Buñuel, ¿también de Viridiana que estuvo prohibida hasta la muerte del dictador? Pues bien, yo también conocí a Francisco Anguas Barragán y la imagen que conservo de él es bien diferente: lo conocí la noche del 26 de septiembre de 1972 en los despachos de la comisaría central de Vía Layetana de Barcelona, de doloroso recuerdo para todos los demócratas que por allí pasaron, estando yo detenido tras una manifestación y lo conocí "trabajando", es decir, torturándome (yo de rodillas brazos en cruz, él detrás apalizándome con una toalla mojada para no dejar huellas) con especial sadismo, ¿quizá lo aprendió en el cine francés que, según Ordóñez, tanto le gustaba? No lo creo. Ahora que se está hablando de la necesidad de recuperar la memoria histórica, no se debería pasar por alto que Anguas Barragán no era efectivamente un policía "normal", era de la Brigada Político Social cuyos miembros tenían como único fin perseguir, reprimir y encarcelar a las personas que luchaban por las libertades democráticas, aspecto que Ordóñez "olvida" mencionar, y que en otros países que salieron de una dictadura fueron depurados e incluso encausados por los delitos que cometieron contra la libertad de las personas. Es hora de verdades no de fraudes y mentiras exculpatorias.

BON DIA SALVADOR...

STAN SMITH I SALVADOR PUIG ANTICH

Trenta-nou anys d’una expropiació (20 d’octubre de 1972). Caixa d’Estalvis Laietana (Mataró)

El 21 d’octubre de 1972 La Vanguardia obria l’edició de dissabte amb una notícia esportiva: “Emoción en los V Campeonatos Internacionales de España, Grand Prix-72, XX Trofeo Conde de Godó”. La notícia surt a primera plana, amb fotografies d’en Pérez de Rozas, i destaca la participació dels tenistes Stan Smith, Colin Dibley, Orantes i Pattison. Unes planes més enllà, en la secció Sucedió en..., de la Crónica de Sucesos, s’esmenta una altra notícia “esportiva”: “Mataró: atraco en las oficinas de una caja de ahorros”. El comunicat de Pedro Rigau (corresponsal del diari a Mataró...) explica que “alrededor de las ocho y cuarto de la mañana de ayer, se presentaron dos individuos en las oficinas de “Espartero”, de la Caja de Ahorros Layetana, de Mataró, sita en el “Camí del Mig”, y después de amenazar a la empleada que en aquel momento se encontraba allí, se llevaron alrededor de un millón de pesetas”. Segueix dient: “Los asaltantes desaparecieron, en un automóvil que tenían estacionado frente a las oficinas de la Caja”. El conductor de l’automòbil era Salvador Puig Antich. L’acció es fa sense incidents. Puig Antich és el conductor, els altres dos membres del MIL entren a l’oficina bancària armats amb sengles pistoles Walter P-38, Parabellum, i expropien quasi un milió de pessetes (999.200 pessetes). Posen els diners dins d’una bossa i marxen a tota velocitat, sense deixar de donar la cara a l'empleat. Aquesta es la primera acció recaptadora d’en Puig Antich. La seva habilitat al volant el va portar a ser l’encarregat de conduir els vehicles amb què es realitzaren les “expropiacions”. Segons F.Escribano: "- Aquells primers atracaments eren molt divertits -rememora en Jordi Solé-; l'únic moment difícil era abans d'entrar, perquè la veritat és que se't posaven per corbata. Però un cop érem a dins, tot era com un joc. Pensa que en aquells temps els bancs a Espanya no tenien les mesures de seguretat que tenen ara i robar-los era relativament fàcil. Recordo que en l'atracament de Mataró vam quedar que jo faria un discurs a la gent del banc. Em sembla que ho van decidir perquè a mi no se'm dóna gaire bé això de parlar en públic. Mentre els apuntava amb la pistola els vaig llançar un rotllo sobre la nostra organització política que et seria incapaç de repetir ara. Em vaig entrebancar dos o tres vegades i els altres es descollonaven de riure a costa meva".

De les accions del MIL, bàsicament atracaments a entitats bancàries, la premsa se’n fa ressò. Les notícies són explicites però de poca entitat, els atracadors són qualificats de vulgars delinqüents, mai se’ls relaciona amb un grup extremista de tendència anarquista, més aviat es minimitza o s’oculta el motiu polític de les accions. Les reivindicacions que acompanyen cada expropiació cauen en sac trencat. Es conegut que el règim i la policia oculten l’idiosincràsia política d’aquesta mena de col·lectius que, amb les seves accions armades, soscaven el poder de l’estat franquista. D’aquesta manera s’amaguen o s’emmascaren accions com la de Mataró. Consta, però, que des del primer moment la policia segueix la pista al MIL i als seus integrants...

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1972/10/21/pagina-12/33611826/pdf.html

L’última nit de Salvador Puig Antich. Per Ramon Barnils

Reportatge de la revista Arreu, número 19, de febrer de 1977.

 

Puig Antich, una vida per la vida

La nit del divendres 1 de març de 1974 era nit d’eufòria en els cercles progressistes i més inquiets de Barcelona: es presentava a la premsa i al públic en general la revista "Por Favor" que ja en néixer era com ara. La presentació es va fer amb sopar -fluix, per cert- en un dels salons de l’Oca de la plaça Calvo Sotelo. Hi assistiren el cos de redacció amb les seves fulgurants estrelles, joves polítics de l’oposició i d’altres personalitats relacionables. Hi van predominar l’optimisme, el humor i el compromís. Vuit hores després d’acabats el sopar i la presentació Salvador Puig Antich rebia garrot fins a la mort a deu minuts a peu l’Oca, en una dependència amb poca llum de la presó Model.

L’heroica tasca de la classificació

Salvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a "jeune anarchis catalan". Classificar-lo aquí va ser feina molt més llarga, i delicada, i potser encara no acabada: en unes declaracions aparegudes la revista «Interviu», a tres dirigents de la CNT se'ls pregunta si «podríeu assumir les funcions de GARI, OLLA, MIL, etc...» i contesten que «com a CNT, no. Fins i tot, diuen, se'ls pot discutir com a anarquistes». I un esperançador afegitó: "No obstant això, quan cauen com que no hi ha ningú darrera seu, la CNT n’assumeix la defensa".

L’Esquerra en funcions va menar una llarga llista de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior. D’aquest combat per deixar Salvador Puig Antich en simple antifeixista en saben alguna cosa els implicats en la redacció d’«Api», considerable publicació clandestina de veritat, en la qual treballaven des de periodistes independents fins a gent de carnet. Les forces d’ordre públic, per la seva banda, tampoc no acabaven de veure qui era Puig Antich, ni què era el seu grup, el MIL. Però aquests sense voler. Això es pot demostrar fàcilment: l’inspector Bocigas, el policia que va dirigir fins al final les operacions contra el MIL, no pertany, ni pertanyia a la Brigada Criminal. Els tenien classificats, fins molt tard, com a lladres de bancs.

Ajudat a ben morir

La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL. Només moderadament, és clar, ja que aquella actitud li donava la raó en els seus punts de vista: l’oposició tenia més d’establishment que no d’oposició, s’havien de buscar vies noves, s’havia de provar, experimentar, obrir camins més acostats a la gent. Per definició, l’establishment no permet desestabilitzacions. Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, pel desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó -havia estat detingut pel setembre de 1973-. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, però va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies.

Deu, cent, mil, deu mil.

Segons un membre del MIL, aquestes sigles volien dir "Moviment Ibèric Llibertari". Devia ser Ilibertari. Segons un altre, volien dir «Moviment Ibèric d’Alliberament». Devia ser tercermundista: un conegut del Che Guevara, Vietnam, etcètera. Segons un altre volien dir «Deu, cent, mil, deu mil...» Segons un altre, després d’una pila d’hores de parlar del grup i de la seva actuació, el MIL no va existir mai. En els primers temps, s’identificava amb la xifra 1000 travessada per un fusell. Els amics de les classificacions, els qui necessitaven col·locar etiquetes per poder moure i moure’s i tenen en aquesta llista una magnífica base per no prendre’s seriosament ni el MIL ni els seus components, Puig Antich inclòs, condemnat a mort. Per a tots els altres, aquesta llista deixa ben clar que els components del MIL es fotien del seu nom i de tots els noms, que no els interessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer. Cadascun a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes. Van editar llibres -Edicions de maig del 37- que li deien CIA, (<Conspiració Internacional Anarquista>) amb un sentit del humor característic aquells anys i que el MIL va reflectir sempre, va participar en vagues, com la Harry Walker de principis del 71; va fer bancs, molts bancs, amb un únic accident, un empleat ferit en un ull, que el mateix MIL va ser el segon en lamentar; tenien una biblioteca, freqüentaven els bars sobretot al Barri de la Catedral i de Santa Maria, i a la dreta de l’eixample. Salvador Puig Antich era molt afeccionat a la música: una vegada la policia va localitzar el pis on vivia, i el que més greu li va saber és que va quedar sense un parell de centenars de discs que hi tenia. Fent vida clandestina, escoltava els programes musicals i se’ls coneixia tots, i era un expert en lombois i discjoqueis.

Que li agradava al Salvador?

Sobretot, les dones. La qui ho diu n’és una, una de les que li havien agradat. El MIL es va preocupar de la vida quotidiana, de les vagues salvatges, d’internacionalitzar una vaga esclatada en una empresa multinacional de Navarra. La tensió que hi havia dintre del grup entre els seus elements -es pot dir que no n’hi havia dos amb les mateixes idees- en general es resolia sumant, i no restant. Al cap i a la fi, per formar-ne part no hi havia gaire més <<manaments>> que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda de la lluita de classes... A estones, ni aquests. Es preocupaven dels còmics, dels situacionistes, de Mondrian i el seu grup Der Stijl. O bé, com un d’ells, a l’hora de les discussions d’aquesta mena se n’anava a jeure i deia que l’avisessin a l’hora de parlar d’acció. Salvador Puig Antich estava temporades en mans de psiquiatres. Quan es va preparar la seva defensa per al Consell de Guerra que el va sentenciar a mort, hi havia partidaris de defensar-lo fent-lo passar per boig. Ell s’hi va negar, naturalment. Perquè aleshores, com avui, hi ha moltes possibilitats que els boigs són precisament els qui no els cal anar al psiquiatre. Admetre aquest tipus de defensa hauria estat col·laborar en la delirant confusió que anomenem normalitat.

Company Heinz. Què més?

Doncs tot queda per dir, sobre el MIL i Salvador Puig Antich, o bé no cal dir res. Es igual: ell, i el MIL, van viure un temps determinat, i van decidir de viure’l.  El MIL es va auto-dissoldre l’agost de 1973, un mes abans de la detenció da Salvador Puig Antich. A la revista CIA, un Bakunin de còmic ho explicava així: «Val més una autodissolució que no mil programes». El document “oficial” de l‘autodissolució porta aquest títol: «Autodissolució de l’organització político-militar dita MIL». I una postdata que fa:”...l’organització, la política, el militantisme, el moralisme, els màrtirs, les sigles, la nostra pròpia etiqueta han passat al món vell…”. A la mateixa hora si fa no fa d’aquell mati del dissabte, 2 de març de 1974, en que moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món va reclamar mai, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís. No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia que va ser indultat. Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva. Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li calien, ni en volia, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut. Ramon Barnils

Armes i agitació armada

Quico Sabaté

Influïts per l’activisme revolucionari anarquista de Francesc Sabaté (1915-1960) i de Josep Lluís Facerías (1920-1957), els integrants del grup exterior dels Grupos Obreros Autónomos (GOA) constitueixen, l’any 1971, el que serà la branca armada del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Tenen la base a Tolosa (Catalunya Nord) i entre els seus objectius destaca la reunió d’armes destinades a possibilitar l’agitació armada i l’activisme armat com acció paral·lela d’ajut al proletariat “cops econòmics o expropiacions”.

Les primeres armes s’aconsegueixen en el mercat negre, en robatoris i mitjançant un breu contacte amb ETA. L’armament que s’utilitza en les accions de l’estiu de 1972 és de poca qualitat. Per exemple, una de les pistoles només funciona apuntant cap a terra. Les armes serveixen més aviat per impressionar a l’hora d’entrar en un lloc. Les que podien obtenir dels vells anarquistes de Tolosa eren antigues i estaven en mal estat. Amb els diners obtinguts en les primeres “expropiacions” van decidir comprar armes modernes i en bones condicions. Els contactes amb ETA van ser una de les vies per obtenir-ne: una pistola automàtica Mab _7,65 per exemple. També van comprar armament a un individu d’Andorra, que era molt conegut i sol·licitat pels grups d’aquella època perquè tenia un autèntic arsenal a casa: una de les metralladores adquirides és com les que usa la Guàrdia Civil, popularment anomenades “naranjeros”. A més, els vells anarquistes exiliats, a mesura que prenen confiança, els lliuren la major part de les armes que encara conserven de la Guerra Civil i la resistència contra l’ocupació nazi: metralladores i bombes de mà. Un membre destacat del grup de Quico Sabaté (José Navarro – Zapatero), els va donar una autèntica joia que s’havia fet famosa en temps dels maquis: un fusell metrallador Sten. De fet, la policia, en aquells moments de confusió sobre el MIL, coneixia el grup com “la banda de la Sten”. Una altra donació preuada dels anarquistes va ser la pistola de Sabaté, un vell Colt ₄₅ de l’exèrcit nord-americà.



Recull de cites:

Colt 45 de l'exèrcit americà

Colt ₄₅

(...) Però més endavant, quan hi ha més confiança mútua, els vells anarquistes els lliuren algunes armes que encara guarden de la Guerra Civil i la resistència contra l'ocupació nazi. El cert és que només els donen metralletes i bombes de mà, i es queden les pistoles per si de cas. Un dels vells anarquistes que els proporciona les armes és José Navarro, conegut com Zapatero. La llegenda diu que, com a símbol d'entrega d'un testimoni, li lliuren un revòlver, pistola automàtica de l'exèrcit americà, Colt 45 que es diu que era una de les armes del maqui Quico Sabaté (ROGLAN, 2006: 54-55; ESCRIBANO, 2001: 58).

Magnum 357

Revòlver Magnum ₃₅₇

Pistola Browning

(...) En aquesta etapa, el MIL passa algunes de les seves metralladores Sten a l'OLLA, i l'OLLA passa al MIL l'últim model de pistoles Browning que compren a Suïssa. Felip el Basc es reserva un revòlver Magnum 357 (ROGLAN, 2006: 82).

Pistola Kommer, calibre 6,35 

(...) Finalment van haver d'agafar-lo entre quatre, el van arrambar a la paret i li van prendre un ganivet i una pistola que portava amagada en una de les butxaques; era una Kommer de calibre 6,35 (ESCRIBANO, 2001: 96).

Kommer 6,35



Astra 9 mm



Pistola Astra, calibre 9 mm 

(...) Ell, com la resta dels seus companys, feia temps que no sortia al carrer sense portar a sobre dues pistoles. Va empunyar la segona arma, una Astra de 9 mil·límetres, i va aconseguir treure-la de la part de darrere del pantaló (ESCRIBANO, 2001: 97).

Revòlver del 38
(...) En la fugida, els assaltants van abandonar al banc unes ulleres fosques, una jaqueta amb les butxaques plenes de bitllets, un carregador de metralleta i un revòlver del 38 amb sis bales, dues de picades i no disparades, tal com especifica l'informe policial (ESCRIBANO, 2001: 77).

Anagrama. AK-47 (Avtomat Kalashnikova model 1947)

(...) El nom i l'anagrama que figuraven al final del text van ser idea d'Oriol: el número 1.000, acompanyat de set fusells en posició vertical i la frase “Mi patria son mis hermanos que están labrando la tierra” (ESCRIBANO, 2001: 46).



Revòlver del 36

(...) Anys després, Oriol passarà un revòlver del 36 que no funcionava, mig rovellat i sense munició, al seu cosí Felip Solé Sabaté, i serà també la primera arma de l'Organització d'Alliberament Armat (OLLA), (ROGLAN, 2006: 55). 

Mab 7,65

 Pistola automàtica Mab _7,65

(...) També hi troben la pistola automàtica Mab 7,65 que els ha subministrat ETA (ROGLAN, 2006: 55). 

Subfusell "naranjero" (còpia del subfusell alemany Schmeisser MP 28)

(...) Els primers diners de les expropiacions s'inverteixen en armes de més qualitat i dues metralletes. Una és com les que usa la Guàrdia Civil, popularment anomenades "naranjeros". Les adquireixen de sotamà a un barber d'Andorra que subministra material a diversos grups armats (ROGLAN, 2006: 70).



"Naranjero"

Carrabina Sidna, calibre 12 mm

Rifle llarg del 22 semiautomàtic (Herstal-Belgique)

Revòlver Black Powder Only, calibre 36

(...) En l'acta d'acusació es fa constar que els ocupants de la masia de Bessieres tenen material procedent de robatoris, amb una relació detallada: "una carrabina Sidna, calibre 12 mm de canó i culata. Un rifle llarg del 22 semiautomàtic de la fàbrica nacional d'armes de guerra Herstal-Belgique. Un revòlver Black Powder Only calibre 36. Vint-i-quatre cartutxos. Un important material, modern i costós, d'imprimir, de fotocopiar i de fer clixés" (ROGLAN, 2006: 73).



Walther P-38

Pistola Walther P-38, Parabellum

(...) L'acció es fa sense incidents. Puig Antich és el conductor, i els altres dos membres del MIL entren al banc armats amb pistoles Walter P-38, Parabellum (ROGLAN, 2006: 76).

Sten

Metralleta Sten

(...) El 18 de novembre, tres militants del MIL assalten una altra Caixa de Pensions al carrer de l'Escorial 58, de Barcelona, i només aconsegueixen 200.000 pesetes. En aquella acció, un d'ells porta una antiga metralleta Sten que dóna noves pistes a la policia, que anomena el grup "la banda de la metralleta" (ROGLAN, 2006: 76). De fet, la policia, en aquells primers moments de confusió sobre el MIL, coneixia el grup com la banda de la Sten (ESCRIBANO, 2001

Bibliografia:

Escribano, F. (2001): Compte enrere, Edicions 62 s.a., Barcelona.

Roglan, J. (2006): Oriol Solé, el Che català, Edicions 62 s.a., Barcelona.

Carrer Girona, 70. El darrer bitter d'un policia



Carrer Girona, 70: el lloc de la batussa...



Interior de l'escala del carrer Girona, 70. Lloc on van succeir els fets



Un dels trets...





Detenció de Salvador Puig Antich i d'altres membres del MIL (24/25-09-1973)

1.Carrer de Casp, 47 (24-09-1973)

431060,9 - 4582826,8

El dia de la Mercè de l'any 1973, dilluns, a mig matí, Santi Soler Amigó surt de l'edifici on viu, al carrer de Casp 47, de Barcelona, per anar a comprar una coca-cola al celler del davant. Bon punt travessa el portal, és abordat per policies membres del "Grupo especial para la desarticulación del MIL", que li prenen de les mans la coca-cola buida i l'obliguen a passar el carrer (TOLOSA, 1985: 13).

2. Carrer de Casp, 66 (24-09-1973)

431070,7 - 4582807

Davant del número 66 l'escorcollen (Santi Soler Amigó), l'acusen de tinença d'armes i fan que els acompanyi fins al seu pis, quart primera, amb la pretensió que hi té algú amagat (TOLOSA, 1985: 13).

3.Comissaria de Via Laietana (24-09-1973)

431126,1 - 4582192,8



Comissaria de Via Laietana, seu del
"Grupo especial para la desarticulación del MIL"

A continuació el detingut (Santi Soler Amigó) és conduït a la comissaria de Via Laietana, on és interrogat durant tota la tarda per dos policies… Fruit d'aquest interrogatori i de les notes que li troben a l'agenda, situen una cita entre Santi Soler i Xavier Garriga Paituví per a l'endemà, a les sis de la tarda, al bar Funicular, Girona cantonada amb Consell de Cent. El que no saben, però, ni Santi Soler ni la policia és que Salvador Puig Antich, informat d'aquesta cita per Garriga, decidirà presentar-s'hi (TOLOSA, 1985: 13-14).

4.Plaça del Nord, 7-10 (Lluïsos de Gràcia) (25-9-1973)

429507,3 - 4584505,3

A les cinc de la tarda es troben a la plaça del Nord, davant els Lluïsos de Gràcia, Salvador Puig Antich i Raimon Solé Sugranyes. Després d'aquesta entrevista Puig Antich es reuneix amb Jean-Marc Rouillan i Jean-Claude Torres, els seus dos companys de pis, que el porten en cotxe fins a la vora del bar Funicular (TOLOSA, 1985: 15).

5.Bar Funicular, Consell de Cent, 374 (25-9-1973)

430802,9 - 4583146,8

Jean-Marc Rouillan





Salvador Puig Antich

La data fixada era el dimarts dia 25 de setembre. A la primera cita hi havia d'anar Nicole Autremont, una de les noies que acompanyava el grup; Santi s'havia de trobar amb ella a mig matí a l'estació de França. Si fallava aquesta trobada, tindria una segona oportunitat a les sis de la tarda al Bar Funicular del carrer Girona. Cinc minuts abans de les sis de la tarda un cotxe va donar una volta a l'illa de cases del carrer Girona amb Consell de Cent. Al volant hi anava Jean-Claude Torres, al seu costat Jean-Marc Rouillan, i darrere Salvador Puig (ESCRIBANO, 2001: 93-94). A tres quarts de sis la policia acompanya en cotxe Santi Soler fins a la cantonada de Girona i Diputació, a una travessia del lloc de la cita (TOLOSA, 1985: 15). Santi camina fins al bar, hi entra i dret al taulell demana una coca-cola a la senyora que l'atén. Encén un cigarret. Un policia, el subinspector Anguas, de 24 anys, vestit amb una camisa de quadres, ja és al costat seu, bevent un bitter. El darrer (TOLOSA, 1985: 15). Santi intenta advertir del perill els seus dos companys, però ja és tard. Els sis policies els envolten. Puig Antich es vol escapar, però l'inspector Bocigas li fa la traveta i se li tira al damunt. Anguas i Fernández van ràpidament a ajudar Bocigas, mentre Algar i Rodríguez intenten reduir Garriga agafant-lo pel coll. Els tres que lluiten amb Puig Antich l'incorporen, l'immobilitzen contra la paret, colpejant-lo, Fernández amb la culata del revòlver i els altres dos amb els punys (TOLOSA, 1985: 16).

6.Botiga de comestibles El Belén (Betlem), carrer Girona amb Consell de Cent (25-9-1973)

430802,4 - 4583129,5

Els inspectors, que continuaven pegant als detinguts, van intentar introduir-los (Salvador Puig i Xavier Garriga) a El Belén, una botiga de comestibles del carrer Girona, per reduir les seves possibilitats d'escapatòria (ESCRIBANO, 2001: 95-96).

7.Carrer Girona, 70 (25-9-1973)

430802,7 - 4583138,8

Pistola Astra 400 (9 mm llarg)

Com que els van negar l'entrada a la botiga, van conduir els detinguts al portal que hi havia al costat, al número 70 del carrer Girona (ESCRIBANO, 2001: 96 a 99). A dins la baralla continua. Puig Antich, en un intent d'esquivar els cops que rep, corre cap a l'escala (TOLOSA, 1985: 17). Inesperadament Puig Antich es recupera i, fent un salt, intenta guanyar la porta, però li ho impedeix l'inspector Bocigas subjectant-lo per l'espatlla. És llavors quan Puig Antich es treu una segona pistola, una Astra 9 mm llarg, que duia al costat esquerre dels pantalons, dispara i fereix el subinspector Anguas. Immediatament l'inspector Fernández dispara el seu revòlver sobre Puig Antich, que perd el coneixement (TOLOSA, 1985: 17-18).

 

 8.Hospital Clínic (25-9-1973)

429225 - 4582557

 



Subinspector Francisco Anguas
 Barragán

Santi Soler i Xavier Garriga van ser conduïts a la comissaria de Via Laietana, i els cossos dels dos ferits (Salvador Puig i Francisco Anguas) van ser traslladats en dues ambulàncies diferents a l'Hospital Clínic. Salvador, després de la intervenció quirúrgica, va ser allotjat a l'habitació número 22 de la planta cinquena de l'Hospital Clínic (ESCRIBANO, 2001: 97-100). Inmediatamente el subinspector fue trasladado al Hospital Clínico, y al mismo tiempo y en el mismo vehículo se trasladó al "Metge". Desgraciadamente el funcionario policial entró ya cadáver en el centro asistencial, mientras que su agresor, que presentaba dos heridas de bala de pronóstico reservado, quedaba internado en dicho Hospital (LA VANGUARDIA, 1973: 3 i 29).

 Bibliografia:

La Vanguardia (1973): Heroica muerte del subinspector de policia don Francisco Anguas Barragán, martes 25 de septiembre de 1973, Barcelona, pàgina 3 i 29.

Tolosa, C. (1985): La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL. Barcelona. Pròleg de Ramon Barnils. Diversos autors. Empúries.

Escribano, F. (2001): Compte enrere, Edicions 62 s.a., Barcelona.
Téllez, A. (2006): El Mil i Puig Antich, Virus, Barcelona.